GÜLE, GÜLE ÇANIM...
El sol apreta fort i el vent bufa amb ràfegues suaus. Respiro l’aire estiuenc de juliol mentre una gran vespa em passa pel davant.
La dona surt riallera de comprar el pa de sèmola; el nen, brut de tant jugar, la segueix, talment com si cap més guia necessités.
Un cotxe al que li és indiferent si el semàfor està en verd o en vermell.
Dos amics que em guaiten encuriosits mentre prenen un tè asseguts tranquil•lament a peu de carrer.
Passem per pobles i ciutats, camins i turons; recorrent cada parcel•la de territori, fent quilòmetre rere quilòmetre, desfent els passos que d’altres han fet molt abans.
Ens sorprenen les dones que amb paciència treballen els camps sota un sol de justícia que els bronzeja les mans. El cavall jau a l’ombra i la bandera del país oneja imperialment la seva puresa i passió ben amunt.
Recorrem camps, esplanades.
Nens sobre el tractor que ens saluden, bruts i amb vestits amples ens dediquen un gran somriure.
Hores de viatge que resulten distretes i al fons apareix magnífic, triomfal, el turó dels turons, el turó de l’Olimp. Porció de terra que se’ns presenta expectant en un dia ennuvolat, deixant en un misteri el punt més alt i esdevenint, pas rere pas, en màgia descomunal. Quelcom m’absorta davant una imatge que no es pot plasmar amb paraules, una imatge que enamora i es fa estimar.
De cop es trenca la màgia, uns cants indesxifrables arriben d’aquí i de més enllà. Unes paraules, una música, un ritme peculiar. Un vaivé a l’oïda que em fa tancar els ulls per un moment sentint aquells cants molt dins del meu ser.
Em relaxen, em fan respirar, em fan retrobar-me en terres de llibertat.
Obro els ulls. El camí cap a la torre del cant és ple de gent que el segueixen; no en són molts els practicants però el seu convenciment arreu s’impregna al seu pas.
Una inquietud inexplicable em fa seguir-los fins l’esplèndid minaret. En la distància els segueixo i en creuar una cantonada l’admiració em fa aturar-me. La meva ment no és capaç de seguir coordinant moviments davant de bellesa tant extrema. Mosaics, cúpules, escrits a les parets, catifes, columnes, ... tot s’aixeca al meu davant.
N’hi ha que es renten els peus, la cara, els cabells; jo abduïda únicament pels sentits entro sense més. Em cobreixo el cap, les espatlles torrades pel sol, les cames cansades de caminar, em descalço i beso amb els peus aquell magnífic palau.
Un cop dins m’agenollo, com si una força interior m’ho manés. Tot s’atura, el món sencer s’atura excepte els practicants.
El meu voltant és ple d’història escrita a les parets, ple de bellesa, ple de moments que han caigut en l’oblit.
Agenollada en direcció a la Meca acluco els ulls i mentre els cants segueixen ressonant mil i un pensaments desperten desesperats dins meu.
La dona surt riallera de comprar el pa de sèmola; el nen, brut de tant jugar, la segueix, talment com si cap més guia necessités.
Un cotxe al que li és indiferent si el semàfor està en verd o en vermell.
Dos amics que em guaiten encuriosits mentre prenen un tè asseguts tranquil•lament a peu de carrer.
Passem per pobles i ciutats, camins i turons; recorrent cada parcel•la de territori, fent quilòmetre rere quilòmetre, desfent els passos que d’altres han fet molt abans.
Ens sorprenen les dones que amb paciència treballen els camps sota un sol de justícia que els bronzeja les mans. El cavall jau a l’ombra i la bandera del país oneja imperialment la seva puresa i passió ben amunt.
Recorrem camps, esplanades.
Nens sobre el tractor que ens saluden, bruts i amb vestits amples ens dediquen un gran somriure.
Hores de viatge que resulten distretes i al fons apareix magnífic, triomfal, el turó dels turons, el turó de l’Olimp. Porció de terra que se’ns presenta expectant en un dia ennuvolat, deixant en un misteri el punt més alt i esdevenint, pas rere pas, en màgia descomunal. Quelcom m’absorta davant una imatge que no es pot plasmar amb paraules, una imatge que enamora i es fa estimar.
De cop es trenca la màgia, uns cants indesxifrables arriben d’aquí i de més enllà. Unes paraules, una música, un ritme peculiar. Un vaivé a l’oïda que em fa tancar els ulls per un moment sentint aquells cants molt dins del meu ser.
Em relaxen, em fan respirar, em fan retrobar-me en terres de llibertat.
Obro els ulls. El camí cap a la torre del cant és ple de gent que el segueixen; no en són molts els practicants però el seu convenciment arreu s’impregna al seu pas.
Una inquietud inexplicable em fa seguir-los fins l’esplèndid minaret. En la distància els segueixo i en creuar una cantonada l’admiració em fa aturar-me. La meva ment no és capaç de seguir coordinant moviments davant de bellesa tant extrema. Mosaics, cúpules, escrits a les parets, catifes, columnes, ... tot s’aixeca al meu davant.
N’hi ha que es renten els peus, la cara, els cabells; jo abduïda únicament pels sentits entro sense més. Em cobreixo el cap, les espatlles torrades pel sol, les cames cansades de caminar, em descalço i beso amb els peus aquell magnífic palau.
Un cop dins m’agenollo, com si una força interior m’ho manés. Tot s’atura, el món sencer s’atura excepte els practicants.
El meu voltant és ple d’història escrita a les parets, ple de bellesa, ple de moments que han caigut en l’oblit.
Agenollada en direcció a la Meca acluco els ulls i mentre els cants segueixen ressonant mil i un pensaments desperten desesperats dins meu.
El sol s’escola en l’horitzó, els cants tornen a revifar arreu del país. Ajaguda entre els arbres acaricio la terra de la qual venim, acaricio les pedres i mentre la brisa del capvespre oneja els meus cabells i albiro tot Constantinoble sota els meus peus em pregunto: què deu estar fent la meva gent, quin temps deu estar fent a les màgiques muntanyes de Montserrat. I amb un somriure als llavis noto com quelcom inexplicable em fa sentir molt i molt a prop de casa, com si m’he n’hagués endut quelcom dins meu.
I entenc de nou que per molt que pugui conèixer, per moltes sensacions que pugui viure arreu que em facin tocar la felicitat, per molt que m’enamorin les terres que tant poden donar, el meu cor es deu només a una terra, la única que m’ha vist créixer i a la qual li dec un bri de llibertat.
I entenc de nou que per molt que pugui conèixer, per moltes sensacions que pugui viure arreu que em facin tocar la felicitat, per molt que m’enamorin les terres que tant poden donar, el meu cor es deu només a una terra, la única que m’ha vist créixer i a la qual li dec un bri de llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada