ESPORTS (III)

Corredors de muntanya 08-09

El passat diumenge 19 de juliol es disputà la 3a Clàssica Olla de Núria - 1r Gran Premi Internacional de les Nacions que proclamà Kilian Jornet i Mireia Miró campions de Catalunya de curses de muntanya. Per nacions Catalunya va ésser la guanyadora indiscutible.

La cursa té la sortida i l’arribada davant del Santuari de Núria, i el recorregut de 21 quilometres, consisteix en crestejar alguns dels diversos pics que envolten la Vall de Núria.
Alguns punts del recorregut, coincidint amb els controls de pas i els avituallaments, van aplegar nombrosos aficionats que animaven el pas dels corredors i corredores. En aquest sentit, l'organització havia previst tres itineraris que conduïen a punts emblemàtics del recorregut com el Puigmal, el coll de Finestrelles i el pic de l'Àliga.
Aquesta cursa, organitzada per la Unió Excursionista de Vic, que va aplegar més de 400 participants ,va comptar amb la participació de tres atletes vicentins: L’Andreu Vila, l’Amadeu Bosch, i l’Andreu Simón. Tots tres atletes finalitzaven la seva temporada 2008-2009 amb aquesta competició, i la veritat és que els resultats van ser immillorables.
L’Andreu Vila(25è) amb la seva meritòria vint-i-cinquena posició tornava a donar mostres de la seva gran regularitat, i constatava així de que la propera temporada pot tornar a estar entre els millors corredors de muntanya del panorama català.
L’Amadeu Bosch(79è), tot i el seu bon paper, va acusar el desgast d’una temporada molt sobrecarregada de competicions i va patir problemes musculars en la fase final de la cursa. Tot i això la temporada de l’Amadeu es pot qualificar de molt bona.
Finalment toca parlar de l’Andreu Simón(32è), que tornava a competir després de dos mesos en els que s’ha dedicat a preparar-se per la Selectivitat i per les proves d’INEFC. Arribava a aquesta competició molt curt de preparació i tot i així va demostrar el seu gran potencial per aquesta especialitat, situant-se en els primers llocs de la classificació general tot i ser un atleta de categoria junior.

Campionat de Catalunya de Curses de Muntanya
Classificació masculina
1. Kilian Jornet (Catalunya): 2:14:56 - Campió de Catalunya
2. Ricardo Mejía (Mèxic): 2h:16:52
3. Agustí Roc (Catalunya): 2h:22:32
25. Andreu Vila Pascual (Catalunya): 2h:51:33
32. Andreu Simón Aymerich (Catalunya): 2h:56:28
79. Amadeu Bosch Brillas (Catalunya): 3h:26:23

Classificació femenina
1. Emanuela Brizio (Itàlia): 2:52:44
2. Esther Gil Brotons (País Valencià): 2:57:02
3. Mireia Miró (Catalunya): 3:04:51 - Campiona de Catalunya

1r Gran Premi Internacional de les Nacions
1. Catalunya
2. Espanya
3. País Valencià

CULTURA (III)

GÜLE, GÜLE ÇANIM...

El sol apreta fort i el vent bufa amb ràfegues suaus. Respiro l’aire estiuenc de juliol mentre una gran vespa em passa pel davant.
La dona surt riallera de comprar el pa de sèmola; el nen, brut de tant jugar, la segueix, talment com si cap més guia necessités.
Un cotxe al que li és indiferent si el semàfor està en verd o en vermell.
Dos amics que em guaiten encuriosits mentre prenen un tè asseguts tranquil•lament a peu de carrer.

Passem per pobles i ciutats, camins i turons; recorrent cada parcel•la de territori, fent quilòmetre rere quilòmetre, desfent els passos que d’altres han fet molt abans.
Ens sorprenen les dones que amb paciència treballen els camps sota un sol de justícia que els bronzeja les mans. El cavall jau a l’ombra i la bandera del país oneja imperialment la seva puresa i passió ben amunt.
Recorrem camps, esplanades.
Nens sobre el tractor que ens saluden, bruts i amb vestits amples ens dediquen un gran somriure.

Hores de viatge que resulten distretes i al fons apareix magnífic, triomfal, el turó dels turons, el turó de l’Olimp. Porció de terra que se’ns presenta expectant en un dia ennuvolat, deixant en un misteri el punt més alt i esdevenint, pas rere pas, en màgia descomunal. Quelcom m’absorta davant una imatge que no es pot plasmar amb paraules, una imatge que enamora i es fa estimar.

De cop es trenca la màgia, uns cants indesxifrables arriben d’aquí i de més enllà. Unes paraules, una música, un ritme peculiar. Un vaivé a l’oïda que em fa tancar els ulls per un moment sentint aquells cants molt dins del meu ser.
Em relaxen, em fan respirar, em fan retrobar-me en terres de llibertat.

Obro els ulls. El camí cap a la torre del cant és ple de gent que el segueixen; no en són molts els practicants però el seu convenciment arreu s’impregna al seu pas.

Una inquietud inexplicable em fa seguir-los fins l’esplèndid minaret. En la distància els segueixo i en creuar una cantonada l’admiració em fa aturar-me. La meva ment no és capaç de seguir coordinant moviments davant de bellesa tant extrema. Mosaics, cúpules, escrits a les parets, catifes, columnes, ... tot s’aixeca al meu davant.

N’hi ha que es renten els peus, la cara, els cabells; jo abduïda únicament pels sentits entro sense més. Em cobreixo el cap, les espatlles torrades pel sol, les cames cansades de caminar, em descalço i beso amb els peus aquell magnífic palau.
Un cop dins m’agenollo, com si una força interior m’ho manés. Tot s’atura, el món sencer s’atura excepte els practicants.
El meu voltant és ple d’història escrita a les parets, ple de bellesa, ple de moments que han caigut en l’oblit.
Agenollada en direcció a la Meca acluco els ulls i mentre els cants segueixen ressonant mil i un pensaments desperten desesperats dins meu.

El sol s’escola en l’horitzó, els cants tornen a revifar arreu del país. Ajaguda entre els arbres acaricio la terra de la qual venim, acaricio les pedres i mentre la brisa del capvespre oneja els meus cabells i albiro tot Constantinoble sota els meus peus em pregunto: què deu estar fent la meva gent, quin temps deu estar fent a les màgiques muntanyes de Montserrat. I amb un somriure als llavis noto com quelcom inexplicable em fa sentir molt i molt a prop de casa, com si m’he n’hagués endut quelcom dins meu.
I entenc de nou que per molt que pugui conèixer, per moltes sensacions que pugui viure arreu que em facin tocar la felicitat, per molt que m’enamorin les terres que tant poden donar, el meu cor es deu només a una terra, la única que m’ha vist créixer i a la qual li dec un bri de llibertat.

CULTURA (II)

ÖZGÜRLÜK (llibertat)

Petita Istambul,
on els camins es fan i es desfan,
on grans i petites batalles
van esdevenir en el passat.

Milet, Constantinoble, Ephesus, Urgül;
ciutats subterrànies, Sòcrates, Atatürk;
lluna esgrogueïda que surts a la nit;
altar de Zeus, magnífic mont de l’Olimp.

Anatòlia, terra de pas, terra de bonança.
Enginyosos els hitites,
grans mestres els grecs,
hàbils constructors els romans,
grans guerrers els turcs.
Kibele, mare terra; Apol•lo, Déu del sol.
Artemisa, Al•là, de civilitzacions n’és gran bressol.

Petita Istambul,
tu que vius de dia i de nit,
tu que sents les espases vibrar,
tu que tens tanta història al damunt.

Xemeneies de fades, rialles sentides,
dones assecant albercocs al sol.
Dervixos que roden; kurds que s’ofeguen,
un mar de somnis, un mar de sensacions.

Camps de tabac que s’agiten,
sol punyent que t’acaricia el mentó.
La dansa del ventre, la dansa del seitó,
tot esdevé vida, esdevé color, somni, sensació.
Sensació de viure allò que ja s’ha escapat,
allò que mai més tornarà.
Sensació de viure en terres del passat,
en terres màgiques on tot et sorprendrà.

James Horts, missió a SVH

SANT VICENÇ DE LES ORDENANÇES_ NOVA MISSIÓ.
Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_

- James, quelcom molt estrany està passant, la gent de Sant Vicenç va amb la roba mullada pel carrer. I s’estan produint segrestos de vianants innocents. Nova missió. Descobreix i acaba amb el que està passant.
- D’acord cap, tindràs notícies meves.
- Gràcies, James. Per cert, en vista dels problemes de l’última vegada per anar amb cotxe o a peu pel poble, et donem una moto d’última generació.
- Fins aviat.
- Sí, i molta sort.

Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_
En cap moment va dubtar de qui era l’autor de tot allò. Eren els mateixos que presumien del seu malèfic “Plan E”. Al carrer desapareixia la gent, i havia de saber que passava, així que el primer lloc on miraria era allà, pels carrers. Era pel matí, passejava pel carrer d’incògnit. I va ocórrer, oh sí! Una pobre dona que regava les plantes del seu preciós balcó va ser sorpresa per uns homes que es feien anomenat Agents Cívics, duien unes armilles grogues. Se la van endur. Tot i que li va doldre molt, no podia fer res. Havia de saber perquè se l’havien endut. Així que quan van marxar amb una furgoneta, va demanar ajuda a un avi que passejava pel carrer. Segur que ell sabia perquè passava allò.
- Perdoni, senyor, què està passant?
Els seus ulls van reflectir una por insospitada. Va mirar a cantó i cantó del carrer. I de sota la jaqueta va treure un document que em va entregar sense ni mirar-me i va sortir el més ràpid que l’artrosi li va permetre.
Ja ho tenia, “L’ordenança de civisme i convivència ciutadana”, quina barbaritat havien gosat cometre aquell cop. Un document de protecció als innocents havia esdevingut la nova arma de repressió, control i submissió.
Ja sabia el que havia de fer. Va esperar amb la moto a que algú més fos raptat. Seguí la furgoneta per la carretera, estaven evitant passar pel poble, perquè? Aquesta pregunta tindria resposta més endavant. Els va seguir fins a un edifici de les afores. Un edifici que feia temps podia haver estat maco, però que ara el color rosa salmó desgraciava. Va aparcar la moto allà al davant. Es va posar a caminar, va entrar en un bar, es canvià de roba per tal de harmonitzar amb l’ambient. Pantalons de xandall, cadenes d’or penjant del coll sobre una samarreta de tirants i sabates esportives. Ningú sospitaria. Va comprar un retolador, una cartolina i cinta adhesiva, va fer un cartell i es disposà a penjar-lo en una paret. En el moment en què la cinta va entrar en contacte amb la paret unes mans el van agafar per les espatlles i el van introduir en una furgoneta. La primera part del pla estava complerta, al departament de darrera del vehicle hi havia més gent. Tots amb la roba mullada.
- Perquè aneu tots xops?
- No podem...no podem... – deia amb temor – no podem estendre la roba als balcons.
- Què? Com que...
- Si, la nova ordenança ho prohibeix...
- Silenci! – va dir el conductor.
Quina era aquella insòlita ordenança. Com que el “Plan E” no era del tot efectiu a l’hora de fastiguejar als pobres i innocents habitants del poble, els martiritzaven amb normes estúpides.
Es van aturar i els van fer baixar. Ara ja sabia el que passava. Sabia quin era el seu punt feble, la cultura i per tant va decidir treure el diccionari que hàbilment havia amagat entre la seva roba. Quan obriren la porta de la furgoneta es va posar en actitud d’un mestre de la vella escola, va treure el diccionari i el posà a les mans d’aquell que l’agafava.
- Busca “supercalifragilisticoespialidoso” al diccionari, va...espavila’t.
Com que el va agafar desprevingut va obeir. I amb senyals va ordenar a tothom que sortís de la furgoneta. Va córrer cap a l’edifici, en entrar va trobar un centre d’operacions que va reduir de la mateixa manera; amb cultura, demanant-los que recitessin de memòria l’himne del poble de Sant Vicenç. Tots van quedar embadalits i balbucejant coses intel•ligibles. Va agafar una ampolla d’aigua i la buida sobre el taulell del centre d’operacions. Trigarien segles en poder-lo arreglar i per tant els ciutadans no serien segrestats.
En agafar la moto que havia aparcat a l’exterior trobà resposta a la pregunta de perquè les furgonetes evitaven circular per l’interior del poble. En passar per un pas de zebra amb la moto va relliscar, va caure. Es va aixecar ràpidament. Agafà el telèfon mòbil i demanar que un mitjà de transport el passes a recollir.
Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_
- missió complerta senyora.
- Perfecta, James, perfecte...per cert, què fas vestit així? – va preguntar-li amb cara estranyada – si no li paguem suficient perquè vesteixi dignament diguin-s’ho.
- No senyora, és camuflatge.
- D’acord. Però no et tornis a presentar amb aqust camuflatge aquí, entesos?