Catalunya (II) Cant a la Senyera.

Al damunt dels nostres cants

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall

Catalunya (I) Sóc diable

Sóc diable, sóc Angel Diabolic de Sant Vicenç dels Horts.
sóc el que amb foc a la forca et fara fugir,
el que et fara cridar amb el seu crit,
tots de fosc correm trencant la nit
com si fos un simple joc

ballem i cantem sota la pluja la foc

la tristor m’omple quan peta el darrer tro.

Sóc diable

corro molt o corro poc

i som tots els qui som,

els que més feliços som.

Sr. Cascabell

ESPORTS (III)

Corredors de muntanya 08-09

El passat diumenge 19 de juliol es disputà la 3a Clàssica Olla de Núria - 1r Gran Premi Internacional de les Nacions que proclamà Kilian Jornet i Mireia Miró campions de Catalunya de curses de muntanya. Per nacions Catalunya va ésser la guanyadora indiscutible.

La cursa té la sortida i l’arribada davant del Santuari de Núria, i el recorregut de 21 quilometres, consisteix en crestejar alguns dels diversos pics que envolten la Vall de Núria.
Alguns punts del recorregut, coincidint amb els controls de pas i els avituallaments, van aplegar nombrosos aficionats que animaven el pas dels corredors i corredores. En aquest sentit, l'organització havia previst tres itineraris que conduïen a punts emblemàtics del recorregut com el Puigmal, el coll de Finestrelles i el pic de l'Àliga.
Aquesta cursa, organitzada per la Unió Excursionista de Vic, que va aplegar més de 400 participants ,va comptar amb la participació de tres atletes vicentins: L’Andreu Vila, l’Amadeu Bosch, i l’Andreu Simón. Tots tres atletes finalitzaven la seva temporada 2008-2009 amb aquesta competició, i la veritat és que els resultats van ser immillorables.
L’Andreu Vila(25è) amb la seva meritòria vint-i-cinquena posició tornava a donar mostres de la seva gran regularitat, i constatava així de que la propera temporada pot tornar a estar entre els millors corredors de muntanya del panorama català.
L’Amadeu Bosch(79è), tot i el seu bon paper, va acusar el desgast d’una temporada molt sobrecarregada de competicions i va patir problemes musculars en la fase final de la cursa. Tot i això la temporada de l’Amadeu es pot qualificar de molt bona.
Finalment toca parlar de l’Andreu Simón(32è), que tornava a competir després de dos mesos en els que s’ha dedicat a preparar-se per la Selectivitat i per les proves d’INEFC. Arribava a aquesta competició molt curt de preparació i tot i així va demostrar el seu gran potencial per aquesta especialitat, situant-se en els primers llocs de la classificació general tot i ser un atleta de categoria junior.

Campionat de Catalunya de Curses de Muntanya
Classificació masculina
1. Kilian Jornet (Catalunya): 2:14:56 - Campió de Catalunya
2. Ricardo Mejía (Mèxic): 2h:16:52
3. Agustí Roc (Catalunya): 2h:22:32
25. Andreu Vila Pascual (Catalunya): 2h:51:33
32. Andreu Simón Aymerich (Catalunya): 2h:56:28
79. Amadeu Bosch Brillas (Catalunya): 3h:26:23

Classificació femenina
1. Emanuela Brizio (Itàlia): 2:52:44
2. Esther Gil Brotons (País Valencià): 2:57:02
3. Mireia Miró (Catalunya): 3:04:51 - Campiona de Catalunya

1r Gran Premi Internacional de les Nacions
1. Catalunya
2. Espanya
3. País Valencià

CULTURA (III)

GÜLE, GÜLE ÇANIM...

El sol apreta fort i el vent bufa amb ràfegues suaus. Respiro l’aire estiuenc de juliol mentre una gran vespa em passa pel davant.
La dona surt riallera de comprar el pa de sèmola; el nen, brut de tant jugar, la segueix, talment com si cap més guia necessités.
Un cotxe al que li és indiferent si el semàfor està en verd o en vermell.
Dos amics que em guaiten encuriosits mentre prenen un tè asseguts tranquil•lament a peu de carrer.

Passem per pobles i ciutats, camins i turons; recorrent cada parcel•la de territori, fent quilòmetre rere quilòmetre, desfent els passos que d’altres han fet molt abans.
Ens sorprenen les dones que amb paciència treballen els camps sota un sol de justícia que els bronzeja les mans. El cavall jau a l’ombra i la bandera del país oneja imperialment la seva puresa i passió ben amunt.
Recorrem camps, esplanades.
Nens sobre el tractor que ens saluden, bruts i amb vestits amples ens dediquen un gran somriure.

Hores de viatge que resulten distretes i al fons apareix magnífic, triomfal, el turó dels turons, el turó de l’Olimp. Porció de terra que se’ns presenta expectant en un dia ennuvolat, deixant en un misteri el punt més alt i esdevenint, pas rere pas, en màgia descomunal. Quelcom m’absorta davant una imatge que no es pot plasmar amb paraules, una imatge que enamora i es fa estimar.

De cop es trenca la màgia, uns cants indesxifrables arriben d’aquí i de més enllà. Unes paraules, una música, un ritme peculiar. Un vaivé a l’oïda que em fa tancar els ulls per un moment sentint aquells cants molt dins del meu ser.
Em relaxen, em fan respirar, em fan retrobar-me en terres de llibertat.

Obro els ulls. El camí cap a la torre del cant és ple de gent que el segueixen; no en són molts els practicants però el seu convenciment arreu s’impregna al seu pas.

Una inquietud inexplicable em fa seguir-los fins l’esplèndid minaret. En la distància els segueixo i en creuar una cantonada l’admiració em fa aturar-me. La meva ment no és capaç de seguir coordinant moviments davant de bellesa tant extrema. Mosaics, cúpules, escrits a les parets, catifes, columnes, ... tot s’aixeca al meu davant.

N’hi ha que es renten els peus, la cara, els cabells; jo abduïda únicament pels sentits entro sense més. Em cobreixo el cap, les espatlles torrades pel sol, les cames cansades de caminar, em descalço i beso amb els peus aquell magnífic palau.
Un cop dins m’agenollo, com si una força interior m’ho manés. Tot s’atura, el món sencer s’atura excepte els practicants.
El meu voltant és ple d’història escrita a les parets, ple de bellesa, ple de moments que han caigut en l’oblit.
Agenollada en direcció a la Meca acluco els ulls i mentre els cants segueixen ressonant mil i un pensaments desperten desesperats dins meu.

El sol s’escola en l’horitzó, els cants tornen a revifar arreu del país. Ajaguda entre els arbres acaricio la terra de la qual venim, acaricio les pedres i mentre la brisa del capvespre oneja els meus cabells i albiro tot Constantinoble sota els meus peus em pregunto: què deu estar fent la meva gent, quin temps deu estar fent a les màgiques muntanyes de Montserrat. I amb un somriure als llavis noto com quelcom inexplicable em fa sentir molt i molt a prop de casa, com si m’he n’hagués endut quelcom dins meu.
I entenc de nou que per molt que pugui conèixer, per moltes sensacions que pugui viure arreu que em facin tocar la felicitat, per molt que m’enamorin les terres que tant poden donar, el meu cor es deu només a una terra, la única que m’ha vist créixer i a la qual li dec un bri de llibertat.

CULTURA (II)

ÖZGÜRLÜK (llibertat)

Petita Istambul,
on els camins es fan i es desfan,
on grans i petites batalles
van esdevenir en el passat.

Milet, Constantinoble, Ephesus, Urgül;
ciutats subterrànies, Sòcrates, Atatürk;
lluna esgrogueïda que surts a la nit;
altar de Zeus, magnífic mont de l’Olimp.

Anatòlia, terra de pas, terra de bonança.
Enginyosos els hitites,
grans mestres els grecs,
hàbils constructors els romans,
grans guerrers els turcs.
Kibele, mare terra; Apol•lo, Déu del sol.
Artemisa, Al•là, de civilitzacions n’és gran bressol.

Petita Istambul,
tu que vius de dia i de nit,
tu que sents les espases vibrar,
tu que tens tanta història al damunt.

Xemeneies de fades, rialles sentides,
dones assecant albercocs al sol.
Dervixos que roden; kurds que s’ofeguen,
un mar de somnis, un mar de sensacions.

Camps de tabac que s’agiten,
sol punyent que t’acaricia el mentó.
La dansa del ventre, la dansa del seitó,
tot esdevé vida, esdevé color, somni, sensació.
Sensació de viure allò que ja s’ha escapat,
allò que mai més tornarà.
Sensació de viure en terres del passat,
en terres màgiques on tot et sorprendrà.

James Horts, missió a SVH

SANT VICENÇ DE LES ORDENANÇES_ NOVA MISSIÓ.
Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_

- James, quelcom molt estrany està passant, la gent de Sant Vicenç va amb la roba mullada pel carrer. I s’estan produint segrestos de vianants innocents. Nova missió. Descobreix i acaba amb el que està passant.
- D’acord cap, tindràs notícies meves.
- Gràcies, James. Per cert, en vista dels problemes de l’última vegada per anar amb cotxe o a peu pel poble, et donem una moto d’última generació.
- Fins aviat.
- Sí, i molta sort.

Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_
En cap moment va dubtar de qui era l’autor de tot allò. Eren els mateixos que presumien del seu malèfic “Plan E”. Al carrer desapareixia la gent, i havia de saber que passava, així que el primer lloc on miraria era allà, pels carrers. Era pel matí, passejava pel carrer d’incògnit. I va ocórrer, oh sí! Una pobre dona que regava les plantes del seu preciós balcó va ser sorpresa per uns homes que es feien anomenat Agents Cívics, duien unes armilles grogues. Se la van endur. Tot i que li va doldre molt, no podia fer res. Havia de saber perquè se l’havien endut. Així que quan van marxar amb una furgoneta, va demanar ajuda a un avi que passejava pel carrer. Segur que ell sabia perquè passava allò.
- Perdoni, senyor, què està passant?
Els seus ulls van reflectir una por insospitada. Va mirar a cantó i cantó del carrer. I de sota la jaqueta va treure un document que em va entregar sense ni mirar-me i va sortir el més ràpid que l’artrosi li va permetre.
Ja ho tenia, “L’ordenança de civisme i convivència ciutadana”, quina barbaritat havien gosat cometre aquell cop. Un document de protecció als innocents havia esdevingut la nova arma de repressió, control i submissió.
Ja sabia el que havia de fer. Va esperar amb la moto a que algú més fos raptat. Seguí la furgoneta per la carretera, estaven evitant passar pel poble, perquè? Aquesta pregunta tindria resposta més endavant. Els va seguir fins a un edifici de les afores. Un edifici que feia temps podia haver estat maco, però que ara el color rosa salmó desgraciava. Va aparcar la moto allà al davant. Es va posar a caminar, va entrar en un bar, es canvià de roba per tal de harmonitzar amb l’ambient. Pantalons de xandall, cadenes d’or penjant del coll sobre una samarreta de tirants i sabates esportives. Ningú sospitaria. Va comprar un retolador, una cartolina i cinta adhesiva, va fer un cartell i es disposà a penjar-lo en una paret. En el moment en què la cinta va entrar en contacte amb la paret unes mans el van agafar per les espatlles i el van introduir en una furgoneta. La primera part del pla estava complerta, al departament de darrera del vehicle hi havia més gent. Tots amb la roba mullada.
- Perquè aneu tots xops?
- No podem...no podem... – deia amb temor – no podem estendre la roba als balcons.
- Què? Com que...
- Si, la nova ordenança ho prohibeix...
- Silenci! – va dir el conductor.
Quina era aquella insòlita ordenança. Com que el “Plan E” no era del tot efectiu a l’hora de fastiguejar als pobres i innocents habitants del poble, els martiritzaven amb normes estúpides.
Es van aturar i els van fer baixar. Ara ja sabia el que passava. Sabia quin era el seu punt feble, la cultura i per tant va decidir treure el diccionari que hàbilment havia amagat entre la seva roba. Quan obriren la porta de la furgoneta es va posar en actitud d’un mestre de la vella escola, va treure el diccionari i el posà a les mans d’aquell que l’agafava.
- Busca “supercalifragilisticoespialidoso” al diccionari, va...espavila’t.
Com que el va agafar desprevingut va obeir. I amb senyals va ordenar a tothom que sortís de la furgoneta. Va córrer cap a l’edifici, en entrar va trobar un centre d’operacions que va reduir de la mateixa manera; amb cultura, demanant-los que recitessin de memòria l’himne del poble de Sant Vicenç. Tots van quedar embadalits i balbucejant coses intel•ligibles. Va agafar una ampolla d’aigua i la buida sobre el taulell del centre d’operacions. Trigarien segles en poder-lo arreglar i per tant els ciutadans no serien segrestats.
En agafar la moto que havia aparcat a l’exterior trobà resposta a la pregunta de perquè les furgonetes evitaven circular per l’interior del poble. En passar per un pas de zebra amb la moto va relliscar, va caure. Es va aixecar ràpidament. Agafà el telèfon mòbil i demanar que un mitjà de transport el passes a recollir.
Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_
- missió complerta senyora.
- Perfecta, James, perfecte...per cert, què fas vestit així? – va preguntar-li amb cara estranyada – si no li paguem suficient perquè vesteixi dignament diguin-s’ho.
- No senyora, és camuflatge.
- D’acord. Però no et tornis a presentar amb aqust camuflatge aquí, entesos?

Presentació del Blog

Benvinguts, sigui quina sigui la raó que us ha dut fins aquí.

Per començar cal que faci una petita presentació. Maimut és l’eina d’expressió lliure i positiva que s’ha generat a partir de l’interès personal per preservar el més important del teixit social, la cultura i la participació.

Maimut és el guardià de les petites expressions culturals, de les singularitats que conformen les igualtats de la nostra actualitat que flirteja amb l’imperialisme simplista de la majoria, entenem que el què ens fa iguals són aquelles petites diferències. És Guardià d’aquells detalls que entre tots els fem grans per la qualitat dels gestos i no del nombre o quantitat.

Maimut ha nascut de la pretensió d’acompanyar les altres entitats, de poder sumar esforços de manera que la cultura, i la identificació del poble, i la nació siguin entesos per tots com una realitat dinàmica que hem de mantenir a base de practicar-la i no d’omplir-nos-en les paraules.

Maimut és una associació apolítica que vol fer conèixer les realitats dels nostres carrers i de les nostres persones de manera objectiva, evitant el nomenament de marques ideològiques que esdevinguin un prejudici pel fet de la comunicació.

Amb tot això i si convens amb la nostre idea positiva d’entendre la protesta, d’entendre la crítica, i vols col·laborar en reflexar la teva opinió o emoció, sense caure en l’error del descrèdit, et convido a fer ús i gust del nostre blog.

*no aprofiteu l’anonimat de la xarxa per a fer deshonor de vosaltres mateixos dient des de la covardia el que no sou capaços de defensar en persona.

James Horts, missió a SVH.

SANT VICENÇ DELS CLOTS_ NOVA MISSIÓ.
Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: desconegut_
Any: 2009_
- Tenim una nova missió, en seràs capaç?
- No ho sé, aquest cop serà més difícil que mai.
- Confiem en tu, ets l’únic capaç. Molts ho han intentat, però s’han quedat pel camí. No et confiïs , no cometis errors. Tens tan sols un dia de temps. Trobaràs el material necessari a la maleta que t’entregaran al passar el control a l’aeroport. Quan arribis un cotxe et durà al lloc de la missió. Des d’aleshores un dia. Sinó, serà el final.

Lloc: Sant Vicenç del Horts_
Hora: 11:00h del matí_
Dia: Dilluns dia 15 de Juny_
Any: 2009_
Es trobava a la rotonda d’entrada a Sant Vicenç. No havia presagiat que la missió es plantegés tan complicada. Era en Horts, Vincent Horts, res no li era impossible, però el rellotge corria i no li sobrava ni un segon. Estava disposat a arribar al final d’aquella qüestió. Va pujar al cotxe que l’esperava amb el llums d’emergència encesos. Es cordar el cinturó, i engegà. No passaven ni dels dos-cents metres recorreguts que un cartell blanc i vermell, amb tons grocs i un estrany símbol que recordava a una “E” alertava dels perills presents. El primer carrer tallat. La seva missió era creuar el poble, en cotxe, sense desesperar. Un cop arribat a l’altre cantó del poble havia de creuar-lo de nou, acompanyant a una senyora gran que havia anat a comprar acompanyada de la seva filla que alhora duia un carretó amb el seu fill. El tema era delicat, hi havia vides en joc.
Es concentrà en el punt en el que es trobava. El territori li era conegut, però en tan sols un mesos totes les direccions havien canviat. Això només podia ser obra d’algú molt, molt, molt malvat. Sabia que per la seguretat de tothom, un cop acabada la missió, hauria de fer-se’n càrrec.
Es desvià cap a la dreta, no podia ser realitat. Un nou cartell el previngué. Va tenir un cop de sort i va arribar al carrer Rafael Casanoves. Però no se sentia segur, s’aferrava al volant amb decisió. Si quelcom el feia el millor, era el fet que treballava amb tots el sentits. Li semblava estrany, i si li semblava estrany volia dir que estava a punt de passar, va trencar a mà esquerra, i el va veure, però va reaccionar amb rapidesa, havia identificat el cartell com un senyal diabòlic.
Hora: 12:45h del matí_
Arribà a l’altre punta del poble. Ho havia aconseguit, tot i que el cotxe d’última generació duia aire condicionat, havia suat molt.
Començava la part més desagradable, havia de dur el carret de la compra de la senyora gran. La seva pròpia vida estava en joc. La seva i tres més. Els va torbar esperant a un semàfor, els va reconèixer per la descripció que li havien fet. Destacaven per la indumentària entre la gent de l’entorn.
Es va presentar, s’ identificà degudament i es posà en marxa. Van esperar eternament a que el semàfor es poses verd. Els vigilaven, ho sabia. Creuaren ràpidament, no es podien distreure ni un segon. Si no arribaven a temps, el petit no dinaria.
Era difícil passar per aquelles voreres petites i plenes de fanals i pals de la llum, mai havia dubtat de les seves capacitats, però aquell cop era diferent als demés. Amb el carret de la compra era més fàcil, però amb el carret del nen, la cosa es complicava. Creuar el poble a peu era tan o més complicat que amb cotxe. En aquells carrers on passar amb el cotxe era com fer passar un elefant per la porta d’un 600, pel vianant era com circular pel mig de l’autopista. I per allà on els cotxes circulaven amb facilitat els vianants havien de dur arnès i penjar-se dels fanals quan es trobaven algú de cara.
A mesura que passava el temps anava creant un perfil de l’enemic causant de tot allò. Era un clar enemic del terme mig. Segur. Sinó allò no tenia explicació alguna. Anava entenent que el pla que intentava traçar era el de la desmesura (a més de la opulència i de l’egoisme). I això últim era alarmant: feien publicitat del seu malvat pla. El “Pla E”.
Hora: 13:45h del matí_
Una hora li va costar. Un cop va deixar-los allà on el “Pla E” no els podria afectar, va dedicar-se a la darrera tasca que li quedava. Desfer-se dels malvats impulsos d’aquest pla. Però això era una nova missió, que requeriria un material diferent. Havia de notificar que la missió estava acabada.
Lloc: desconegut_
Hora: desconeguda_
Dia: Dilluns 15 de Juny_
Any: 2009_
- Missió complerta.
- Perfecte Vincent,no sé com tu has fet. Descansa, demà t’assignarem la nova missió. Felicitats agent Horts.

Cultura (I): ENHORABONA TERRABASTALL

Comença a sonar la dolça i esperada melodia del flabiol. Les mans estan entrellaçades com a signe de germanor. Tots amb els peus junts, esperant que el tamborí faci el repicó que indicarà que ja es pot començar a dansar.
Els cors de tots i cadascun dels concursants bateguen fort i al rostre s’hi pot veure un lleu somriure, una barreja de nervis i emoció. Els ulls brillen amb la il•lusió de saber que tothom està a l’aguait d’ells, els debutants, la colla TERRABASTALL.
Així és com segurament es van sentir els vuit jovenets i jovenetes d’entre 5 i 8 anys que el dia 27 de juny van debutar per primera vegada al concurs de sardanes de Rubí.
Van participar com a colla aleví, competint amb tres colles més i ballant conjuntament amb un total de divuit colles de diferents categories.
Per la nostra vila aquest va ser un esdeveniment històric ja que fa aproximadament més de cinquanta anys que no hi ha cap colla sardanista a SVH competint en un concurs del Campionat de Catalunya.
Per la mainada, però, aquest va ser un dia encara més especial ja que van viure la satisfacció de rebre un cúmul d’aplaudiments i enhorabones per part de tot el públic assistent al concurs. Així van veure recompensada tota l’entrega, l’entusiasme i l’esforç esmerçats setmana rere setmana des del mes de setembre.
Esperem que la rotllana de germanor que aquesta mainada ha teixit creant ,a més, vincles d’amistat, s’engrandeixi i es vagi consolidant. Fent d’aquesta manera que l’estima per la nostra vila creixi al mateix temps que ho fa l’estima per la nostra dansa, la sardana.

Esports (II) LA REINA DE L’ASFALT

Segurament molts de vosaltres no havíeu sentit parlar de la Raquel Parrado, doncs aquesta noia d’ulls blaus que es desplaça per Sant Vicenç amb la seva bicicleta, acumula al seu palmarès un primer i un segon lloc a la prestigiosa Cursa del Corte Inglés a més a més d’altres bons resultats en curses del nostre país.


NOM I COGNOMS: Raquel Parrado Romero
DATA I LLOC DE NAIXEMENT: 17/05/1976 Barcelona
CLUB: Club d’Atletisme Sant Boi
PROFESSIÓ: Fisioterapeuta
HISTORIAL ESPORTIU:
-2ona Cursa El Corte Inglés (2009)
-1era Cursa Montmeló (2009)
-1era Cursa Martorell (2005)
-1era Cursa El Corte Inglès (2005)
-2ona Mitja Marató Vic (2005)
-1era Cursa Nou Barris (2005)

És veritat que el món de les curses és un factor genètic a la família Parrado?
El precursor va ésser el meu pare, que ens ha inculcat a la meva germana i a mi la passió per l’atletisme.

Com vas començar al món de l’atletisme?
A l’escola, fent curses dels Jocs Escolars, i després al Club d’Atletisme de la Seat, que era l’empresa on treballava el meu pare.

Tens una relació molt especial amb la Cursa del Corte Inglés, com ho explicaries?
A l’any 2005 amb una bona preparació vaig poder guanyar-la, i des de llavors que sempre he estat en les primeres posicions. Aquest any he obtingut la segona posició en una edició marcada per les altes temperatures.

Què aporta l’atletisme a la teva vida?
És la meva passió. També em serveix per canalitzar els problemes i de motivació diària en busca d’un objectiu. A més a més m’ha proporcionat bons companys.

Quantes hores diàries dediques al entrenament?
1h,30’ aproximadament. M’agradaria poder fer més volum d’entrenament, però al no ésser professional aquest és tot el temps diari que hi puc dedicar.

Pots combinar bé feina i entrenament?
Per horaris sí, però el problema és la feina que tinc, és molt física i no em permet recuperar entre entrenaments com jo voldria.

Entrenes sola o acompanyada?
Normalment sola, i esporàdicament amb algun company de club.

Quines son la millor i la pitjor experiència que has viscut en una cursa?
La millor, l’edició de l’any 2005 de la Cursa del Corte Inglés, i la pitjor, la Cursa de Pallejà de l’any 2008, on hi vaig anar mig malalta a causa de problemes d’anèmia.

A quins indrets t’ha portat el món de les curses?
Quan estava a l’Agrupació Atlètica Catalunya, vaig estar a Itàlia en un encontre internacional. A nivell estatal a molts llocs, com per exemple el País Basc, País Valencià, Andalusia, etc.

Reps alguna ajuda de les administracions?
La veritat és que no.

Quines altres aficions tens a part de l’atletisme?
La lectura, la música, la cuina, i els jocs d’ordinador.



LA RAQUEL D’APROP
Una pel•lícula: La Milla verde, de Frank Darabont.
Un llibre: El Médico, de Noah Gordon.
Una cançó: The show must go on, del grup britànic Queen.
Un color: Vermell.
Un viatge: Escòcia.

Esports (I): EL FUTUR ÉS A LA MUNTANYA...

L’Andreu és una de les més fermes promeses de l’esport vicentí, als seus 17 anys ja acumula una sèrie d’importants victòries en el món de les curses de muntanya, a més a més de formar part de la Selecció Catalana d’aquesta especialitat. El futur és a les seves mans, cal estar atents a les evolucions d’aquesta jove promesa del nostre poble...


NOM I COGNOMS: Andreu Simon Aymerich
DATA I LLOC DE NAIXEMENT: 28/08/1991 Barcelona
CLUB: Club d’Atletisme Sant Boi
ENTRENADOR: César Thovar
PROFESSIÓ: Estudiant INEFC
HISTORIAL ESPORTIU:
-Campió Catalunya Junior de Curses de Muntanya (2008)
-Subcampió Circuit Català de Curses de Muntanya Junior (2008)
-3er Campionat Sub-23 de Curses de Muntanya del País Basc (2009)


Com explicaries a algú que no coneix el món de les curses de muntanya en que consisteix exactament una cursa de muntanya?
Bàsicament es tracta de substituir la pista o la carretera per la muntanya. Normalment la sortida i l’arribada estan situades a la plaça del poble on es disputa la prova, i la cursa consisteix en pujar i baixar la muntanya més alta dels voltants.

Què et va atreure cap a la pràctica de les curses de muntanya?
Des de sempre m’ha agradat la muntanya. Vaig començar fent bicicleta de muntanya, aquí vaig conèixer gent del món de les curses de muntanya i m’hi vaig començar a aficionar.

Quin balanç faries de la temporada que acaba de finalitzar?
Molt bona, tot i la parada que he tingut que fer per preparar la Selectivitat.

Quins objectius tens per a la propera temporada?
Igualar els resultats del 2009, si pot ser millorar-los i continuar gaudint amb el que faig.

De quina competició guardes millor record de totes les que has disputat?
La Butifarunner d’aquest any, va ésser la primera cursa on vaig vèncer en la classificació general.

Quina és la teva estructura setmanal d’entrenament?
Normalment realitzo sis sessions d’entrenament setmanals. D’aquestes sessions, una o dues són de rodatge amb bicicleta, una de sèries en pista, una de pujades, i tres de rodatge per muntanya.

Quins són els teus llocs habituals d’entrenament?
Les pistes d’atletisme de Sant Boi, la muntanya de Sant Antoni, Torrelles i Begues.

Com et motives abans d’una competició?
Escoltant música i estant ben acompanyat per riure una estona.

Qui és el teu ídol esportiu?
En tinc més d’un. En Quico Soler, l’Agustí Roc, en Killian Jornet, i el meu ídol local que no és cap altre que l’Andreu Vila.

Explica’ns alguna anècdota que t’hagi passat durant alguna cursa...
Com encara no tinc els divuit anys, per participar en moltes curses necessito l’autorització escrita dels meus pares.

Tens algun tipus d’ajuda de les administracions?
Cap ni una.

I ara ja per finalitzar, ens agradaria saber quin és el teu somni en el món de les curses de muntanya...
Guanyar alguna cursa del Campionat d’Espanya de Curses de Muntanya.




L’ANDREU D’APROP

Una pel•lícula: El Pianista, de Roman Polanski.
Un llibre: Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza.
Una cançó: Little scratches, del grup The Unfinished Sympathy.
Un color: Verd.
Un viatge: Escòcia.